Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2011

En un dia tan assenyalat com el de Sant Josep convé recordar la crema catalana, la crema cremada, com a postres referent d’aquest dia i reflexionar sobre la seva situació als restaurants de Catalunya.

Si ens preguntem per la seva acceptació coincidirem que és ben acceptada i coneguda a les llars catalanes, però no queda tan clar si en són tantes les que s’animen a cuinar-la a la pròpia casa o si, en canvi, és un menjar preferentment consumit a fora.

Als restaurants, trobem que les cartes de postres solen ser igualment uniformes degut a que s’ha estès el costum de servir-ne de preparats que són proveïts per empreses distribuïdores. Assistim, doncs, a una decisió que respon a buscar una gestió més ràpida i còmode i que, segurament, és proporcional a la manca de professionals pastissers i rebosters als nostres restaurants.

Tot i que ha plogut molt, encara poden ser vigents les paraules que escrivia Vázquez Montalbán, l’any 1977, a L’art del menjar a Catalunya:

“Pla es queixa, i amb molta raó, de l’escassa complicitat que la pastisseria popular té als restaurants del país: <<Viatjant pel país –cosa que faig alguna vegada- es pot constatar que en els pobles d’una certa importància les confiteries estan molt ben proveïdes i que en canvi, a les fondes, l’única cosa oferta habitualment és el didal de flam, que a tot arreu és igual i intercanviable i que té una continuació de monotonia que només la paciència dels viatjants de comerç pot aguantar. De vegades, i potser a causa d’un moviment caritatiu o humanitari, el fondista presenta un plat de crema més o menys cremada –menys que més- i fins, de vegades, i ara ja per pura casualitat, hom té accés a un tros de braç de gitano, rarament passable, generalment mústic i d’una malenconia irreparable>>. La famosa crema catalana que hi solen servir acostuma a tenir tant a veure amb la crema catalana autèntica com el caviar de plàstic amb el caviar Beluga Beluga, que cal que tingui dos cognoms per a evitar adjectivacions aproximades. La cosa és greu, si tenim en compte que una de les columnes de la Catalunya dolça és precisament la crema catalana i més encara la crema cremada”.

Tradicionalment, la crema del dia de Sant Josep era feta per les àvies o les tietes solteres que vivien a casa de l’hereu i rivalitzava amb postres preparades però, sens dubte, la primera marcava la diferència gràcies a l’ús de bons productes frescos i al remat final quan s’afegia, una vegada freda, un polsim de sucre i es cremava només una mica amb una planxa roent. I és que aquesta és la clau de la crema cremada que, com deia Martí Pol, la crema / quan crema / no és bona crema.

Animem als restaurants a que feu la crema i la inclogueu a les vostres cartes i a les famílies a que les també les feu i les compartiu en família.

Read Full Post »